divendres, 5 d’abril de 2013

Primera Marató -> 3 hores 29 minuts 36 segons

A hores d’ara ja puc dir que he completat la primera Marató! Després del mes i mig sense entrenar per la tendinitis i decidir de fer menys temps del que volia en un principi (i m’estava preparant), les sensacions van ser bones i el més important és que la vaig acabar.

Van ser moments de nervis abans de donar el tret de sortida, però un cop arrencar (sense les cintes que sempre porto als genolls, se’m van oblidar...) vaig veure que no em feien mal els genolls, per estrany que era. Vam anar tirant Paco, Joaquin i jo els 3 junts; en alguns moments algú tirava més però sempre acabàvem estant junts. A l’arribar a la mitja marató, em notava còmode i trobava que el ritme en alguns moments baixava, així que vaig intentar mantenir-lo pensant que així podria arribar a fer més bon temps, però al cap d’1-2 km vaig veure que no estava acostumat a fer tanta distància (mai havia fet 42km, el meu màxim eren 26), així que vaig decidir frenar una mica, em van passar els dos companys i vaig veure com marxaven i no podia seguir-los. És una diferència mínima però anar 1 segon més ràpid o menys es nota i molt.

Vaig anar tirant, pendent tota l’estona del crono (que per cert, com sempre, se m’havia parat i ja havia perdut la referència exacta del temps que estava fent, em ballava 1-2 minuts). Com dia estava tota l’estona pendent del crono pensant, va només em queden 15 km, va, ara 14,5, ara 14... i així sense parar (era una mica de massoca però tampoc m’anava tant malament). A més la gent t’animava i molt!

El temps/distància em passava bastant lent, però el meu objectiu era clar, acabar; i a partir d’aquí si podia fer menys de 3h 30min, millor que millor. Així que anar tirant, però a falta de 13km em noto un dolor intens al dit menut del peu dret, una llaga... i faltant 13 km...

Quan faltaven 5 km va ser el millor moment de tota la cursa, fins i tot millor que l’arribada a meta. Va ser un moment en què el meu cap estava com volant, pensant en el poc que em quedava, el munt de gent que animava, veure tothom que corria que anaven en un mateix objectiu, acabar; això em feia emocionar i molt, i el màxim va ser quan alguna persona del públic (ho feia molta gent), sense conèixer-te et cridava “va ànims Oriol que ja està!”, gràcies al nom que teníem al dorsal. Això més el que el meu cap pensava i veia de la gent que corria... va fer que se’m posessen els ulls plorosos, no em va caure la llagrimeta però poc va faltar!

Dixant de banda l’apartat sentimental, seguia aguantat el dolor del peu fins que a falta d’uns 2 km em noto com si el dit menut em ballés, vaig suposar que la llaga havia reventat (així va ser, ja que a l’acabar entre fisios i podòlegs m’ho van arreglar).

Total que finalment vaig creuar la meta, i no s’havia que fer, si riure, plorar... així que em vaig dignar a mirar la gent com s’abraçava, com altres ploraven de l’emoció, altres queien al terra... El fet de creuar la meta és una sensació indescriptible, només ho entenen qui ja n’ha fet alguna. Per això qualsevol que volgueu fer-ne, ànims que en constància i una mica d’entreno es pot fer!

Ah! I sobre el temps que vaig fer... no tenia ni idea de quan havia fet, el marcador posava 3h 34min quan jo lo vaig creuar (més o menys) així que suposava que m'havia passat de les 3h 30min (per poc), però tampoc era qüestió de queixar-se! Total que al cap de 30 minuts de creuar la meta rebo un sms: "Felicitats Oriol Temps: 3:29:36", així que no me puc queixar! Tot complert!



Després d’acabar-la va ser molt bo veure com la gent que havíem estat “com uns cabrons” corrent durant 42 km, erem incapaços de pujar les escales de Montjuic per anar a buscar les bosses, o anar als fisios...

La tarde la vaig acabar fent una bona migdiada però después a vore lo Barça per acabar un molt bon finde en la companyia de Carles (ex-company de la uni).

A part del tema del running, durant lo mes de març també hem tingut alguns partits més de bàsquet, els quals no han anat gaire bé, seguim en moltes lesions, ens falten jugadors a molts partits... i hem hagut d’acabar algun partit jugant fins i tot en 4... Esperem ara que començarem la 2a volta, anar una mica millor, però és complicat quan als entrenos en som pocs. Paciència!

Ara este mes que ve, a tornar a enganxar una mica la rutina anant a córrer, i dos 10mil que m’esperen: la Cursa de Bombers a Barcelona el 21, i el 28 la primera Running Series que podré fer d’enguany, a Deltebre. Objectiu: baixar sempre de 40, i sent una miqueta ambiciós... buscar els 38 minuts!

Cap comentari:

Publica un comentari