dimarts, 10 de desembre del 2013

Crònica d’una Marató sense sorpreses

Este passat diumenge vaig participar a la IV Marató ciutat de Castelló (la 2a Marató on participo). Los entrenaments no van ser molt satisfactoris però tot i això anava confiat. Joaquin i jo havíem anat fent les tirades llargues junts, cosa que per a la Marató de Barcelona no havia fet, per a aquesta altra només vaig fer tirades curtes però si moltes. Per a la de Castelló en un mes només havia sortit 4 vegades així que tot i fer tirades llargues sabia que l’entrenament no era del tot bo.

Arribo el dia de la Marató i marxem els 7 del poble (Paco i Joaquin en mi, i la resta: Feliu, Neus, Mingo i Lluc). Quan arribem a Castelló ens trobem amb Chema Martínez i aprofitem per fer-nos una fotografia amb ell, mentrestant anem parlant dels objectius de cadascú. Ens preparem a la cafeteria de l’estació, deixem les bosses al guardarroba i ens posem cadascú al seu lloc. Els meus objectius per a la Marató eren 3: el primer i més important acabar-la, el segon acabar-la al costat de Joaquin (ja que havíem entrenat bastants dies junts) i el tercer intentar fer-la en menys de 3h 30min com a Barcelona.

Comencem la Marató i Joaquin i jo ens posem amb el grup de la llebre de 3:30. Anem aguantant força bé, fins i tot la llebre en alguns moments va massa ràpida, però passem la mitja marató (quilòmetre 21) en un temps exacte per a fer el 3:30 al final. Durant el km 15 les sensacions són molt bones, i per un moment em passen moltes coses al cap: perquè no vas una mica més ràpid si te sents tant còmode? Però acte seguit reflexiones i penses que et queden més de 25 km per davant i que en qualsevol moment el cos pot dir-te prou. Així que no vaig voler canviar el ritme (a Barcelona ho vaig fer i no em va anar del tot bé, tot i que vaig poder seguir igualment). Així que vaig seguir amb la llebre del 3:30 fins al quilòmetre 28, a partir d’allí em vaig adonar que no aguantaria. Justament la tirada més llarga que havia fet entrenant era la de 28 km. Aquí vaig haver de plantejar-me que fer, podia decidir entre dos coses: la primera era rendir-me (i era el més fàcil de fer), i la segona era seguir com fos, encara que fos caminant... Vaig posar-me a pensar i al meu cap només passaven pensaments com: “quanta gent mai s’apuntarà a una marató i tu ja ho has fet”, “quants comencen i pleguen a mitant”... així que em vaig dir a mi mateix que no em volia rendir, que encara que hagués de patir, acabaria, i així ho vaig intentar. La velocitat que vaig portar als següents quilòmetres ho deixa ben clar:



Després de 12 km molt complicats on en algun moment anava al trot però la major part del temps caminant, vaig arribar al quilòmetre 40. Tenia pensat només córrer els últims 200 metres però la gent no parava d’animar, una passada l’ambient. Al dorsal et posa el nom i et senties: “ànims Oriol, va que lo més difícil ja ho tens fet!”, “va que no queda res! Has d’acabar!”, i jo en alguns moments contestava: “acabar acabaré, com? No ho sé, però acabaré”. Just al quilòmetre 40 vaig voler tornar a reenganxar un poc el ritme gràcies als ànims de la gent i fins i tot dels corredors. Va ser anecdòtic que just quan vaig arrancar de nou, dos xics que m’havien passat feia un moment van parar, un dia que no podia, i jo mateix li vaig dir “va que això ja ho tenim! Pensa en la pizza i la cervesa que mos espera al final! Jo porto 12 km caminant i l’objectiu és la medalla!” i lo company va donar-me la raó i va intentar seguir com va poder.

Al final vaig acabar la marató, vaig complir el primer objectiu que tenia plantejat, però cap dels altres dos. De totes formes una cosa queda demostrada, una marató no és una cosa que s’entrena en pocs dies, requereix de constància i bons entrenos. El resultat que vaig tenir en definitiva va ser l’esperat, no em vaig sorprendre per “petar”, però sé que si vaig poder-la acabar en estes condicions, les pròximes (perquè n’hi haurà) seran millors i les portaré més ben preparades.

Pel que fa als companys, tots van aconseguir els seus objectius (pràcticament) menys Joaquin que també va petar, però com jo, va lluitar i va acabar, que quan comences una marató és el més important.

Ara a seguir treballant, i suposo que fins la de Barcelona (si tot va bé i puc entrenar-la bé, sinó a descansar).

Resultat final:
Posició 1368 de 1572, Temps: 4h 08min 18seg

Vídeo de l'arribada a meta:

Track:


3 comentaris:

  1. Suposes no... a entrenar ja com deu mana i a petar lo teu record a BCN! A tope crack

    ResponElimina
    Respostes
    1. No ho he posat a l'escrit però la falta d'entreno ha vingut donat pel munt de coses que estic fent últimament (acadèmia, entrenos sèniors, entrenos crios, partits sèniors, partits crios, al camp...) i potser mínimament temps ne tindria per a entrenar però seria anar tot lo dia trinxat (i ja ho vaig) jajaja, al tornar de Perú estarà més calmada la cosa ;) merci i a barcelona a tope!

      Elimina
  2. Tots hem petat alguna o altra vegada, per això sempre dic que mai saps que et passarà en una marató, per això és la carrera única. No obstant després de una petada va la millor marca personal. Ànims

    ResponElimina